30 de setembre 2006
Mirades canines
Betty i Rita. Michael Malyszko
Aquesta és una manera tot especial de fer un reportatge d’unes vacances en una ciutat: amb dos gossos com a protagonistes.
Dues encantadores gosses, Betty i Rita, es passegen lliurement per la ciutat, primer per París (Betty and Rita Go to Paris) i després per Roma (Betty and Rita: La Dolce Vita), mentre el fotògraf Michael Malyszko les segueix, tot captant les seves experiències amb gran enginy.
Al Pantheon, a la Piazza Navona, menjant un tros de pizza o un gelat, davant el Colisseu, ... les dues gosses exploren Roma amb esperit aventurer, capturant tot el romanticisme de Roma.
Davant el Louvre, sobre la tomba de Jim Morrison, a Nôtre-Dame, l’Arc de Triomphe o la torre Eiffel, visiten París gaudint de tot l’encant de la Ciutat de la Llum.
Michael Malyszko és un fotògraf comercial instal.lat a Boston, que ha publicat aquests dos llibres relatant de manera molt imaginativa les seves vacances a Europa. La lectura del seu treball ens mostra que sovint, per documentar gràficament una excursió, un viatge o unes vacances és important partir d’una idea prèvia, donar-li un argument i seguir un fil conductor que unifiqui el reportatge de principi a fi.
Podem veure’n algunes imatges al seu espai web http://www.malyszko.com a l’apartat Betty i Rita.
28 de setembre 2006
Et tinc vist d'algun lloc...
Preocupat. Jill Greenberg
Compartim aproximadament un 98 per cent del nostre DNA amb els ximpanzés, els nostres cosins biològics més propers. I mai les similituds entre simis i humans no s'han captat tan brillantment com a Monkey Portraits (Retrats de Mones) un llibre de la fotògraf de celebritats Jill Greenberg.
Jill Greenberg, nascuda el 1967 a Montreal, al Canadà, ha passat 15 anys fotografiant tothom: des de Kelly Osbourne fins a Clint Eastwood, però s'ha centrat últimament en estrelles que es fotografien d'una manera diferent. Ha estat retratant mones i simis, molts del qual han aparegut en pel·lícules o en espectacles de televisió. Els seus retrats íntims d'aquests animals transmeten una extensa gamma d'emocions, i provoquen un sentit gairebé misteriós de reconeixement i simpatia. Cada una de les 76 fotografies de la col.lecció ens pot recordar algú conegut. Aquestes fotografies de Greenberg fan que ens preguntem si veritablement som tan diferents dels micos. Moltes d'aquestes cares, d'aquests gestos, d'aquests posats, ens sonen, encara que no poguem recordar exàctament on hem vist aquella cara abans.
Al seu espai web www.manipulator.com podem veure bona part d’aquesta sèrie de fotografies, així com també una tria d’imatges del seu treball més polèmic: una sèrie de retrats de nens plorant, titulada End Times.
En aquest treball, s’utilitzava un mètode que va ser molt criticat i que va arribar a provocar boicots a les seves exposicions.
La fotògraf va agafar un grup de nens de dos o tres anys, els va donar una piruleta i al cap d’un moment els la va prendre. Llavors va retratar la reacció dels nens: enfadats, plorant, histèrics o sorpresos, les seves respostes són ben diferents. Però aquests mètodes van ser considerats immorals.
27 de setembre 2006
Visió zenital
Patrick al Pol Nord. Bruno Brokken
Bruno Brokken, belga resident a Empuriabrava, és considerat el millor fotògraf paracaigudista del món. Fa 25 anys que va fer el primer salt, i des de llavors n’ha fet més de 15.000. Brokken té la capacitat d’oferir una percepció ben diferent del món: reprodueix la sensació d’una caiguda lliure des d’un avió, a milers de metres d’alçada, i ens permet acostar a alguns dels llocs més bonics i exòtics del món des d’un angle ben inusual.
El 2002 va saltar sobre la Torre de Londres; tres anys abans ho havia fet al centre de Bangkok; també sobre un volcà en actiu a Xile; o ha aterrat just sobre la línia de l’equador terrestre.
Però si d’algun salt n’està més orgullós, n’hi ha un que va fer el 1997 a pocs quilòmetres del transbordador espacial Columbia quan sortia de Cap Canaveral, o del més arriscat de tots, des del reactor rus Iliuixin sobre el Pol Nord. En aquest salt, en motiu d’un anunci publicitari, va fotografiar Patrick de Gayardon fet skysurf a més de 50 graus sota zero.
Bruno Brokken ha publicat un llibre, Exit, on presenta una colecció de les seves fotografies fetes en ple vol, fotografies que permeten observar una inèdita perspectiva del planeta.
En trobarem més informació a www.brunobrokken.com
I per veure més fotografies de paracaigudisme, també es pot visitar l’espai web de la seva dona, Gaby Meis, que comparteix la seva passió per aquest esport tan arriscat, i que també n’ha fet de la seva afició, el seu modus vivendi. Ho trobarem a www.gabymeis.com
25 de setembre 2006
La màgia del circ
Cirque du Soleil. Veronique Vial
Nascuda a París, la fotògraf Veronique Vial va rebre com a regal del seu pare en fer 19 anys una càmera Hasselblad. Aquella càmera li va canviar la vida, i ben aviat va esdevenir l’eina clau per crear una obra absolutament captivadora.
La seva especialitat és el retrat, i ha treballat per moltes revistes i magazines d’arreu del món: Elle, Marie Claire, Cosmopolitan, GQ o Vanity Fair.
Però els seus treballs importants són els que ha fet al voltant del Cirque du Soleil. Des de 1993 és la fotògraf exclussiva del backstage de la companyia canadenca, i n’ha publicat tres llibres.
Les imatges sobre els artistes que fa Veronique Vial són molt properes als mons de somni creats per Cirque du Soleil, i recreen un viatge visual ple de llum i foscor, de color i de forma, de realitat i imaginació, a través d’emocions i pensaments. Vial captura el color viu, els efectes especials, les disfreces; mostra una mirada íntima del que succeeix entre bastidors del circ, documentada després de seguir la companyia en els seus viatges per tot el món.
Podem veure’n algunes imatges a www.veroniquevial.com
Cirque du Soleil és una companyia de circ canadenca, creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier. La seva idea és la de redifinir les regles del circ tradicional, tot innovant i buscant nous límits. Actualment té tretze espectacles que es representen simultàniament per tot el món. Té uns tres mil treballadors, entre artistes, músics i tècnics. En podem trobar informació al seu espai web www.cirquedusoleil.com
22 de setembre 2006
Tres sota par
Tiger al British Open 2006. Robert Beck
Robert Beck és un dels millors fotoògrafs esportius americans del moment. Una de les seves especialitats és el golf, i un dels seus personatges més retratats és Tiger Woods. Beck col.labora, entre altres, amb la revista Sports Illustrated, probablement la revista més important de temàtica esportiva del món, en la que una portada equival a una victòria en el més gran dels campionats.
A part d’aquesta revista, ha treballat per les millors marques esportives, com Nike, Adidas o Callaway, i també per Nikon o Kodak.
D’altra banda, ha experimentat amb tots els formats fotogràfics possibles: polaroids, càmeres panoràmiques, lomos, holgas, ...
Ho podem veure al seu espai web www.robertbeckphotography.com
El golf és un d'aquells esports que és excel.lent per la plasticitat de les imatges que es poden obtenir. Hi ha un cert nombre de raons per a això: la tècnica, la carrega psicològica, l’entorn social on es desenvolupa, i naturalment el paisatge.
El millor de tots els fotògrafs especialistes en golf és, sense dubte, l’escocès Phil Sheldon. Més de 30 anys de professió, que ha resumit al llibre Dies de Golf, han deixat en la seva ment moments memorables de la història d’aquest esport.
I al mateix temps li han reportat dos elements claus per al seu treball; primer, l’han dotat de la sort, o millor dit, de l’instint per saber on ha de ser en cada moment. Un camp de golf té moltes hectàrees de terreny per recórrer, i hi ha més de cent participants competint en paral.lel: cal molta experiència per poder fotografiar el moment clau.
El segon element és que li ha permès veure la fotografia en el lloc on altres no la sabrien veure, a través del retrat psicològic dels personatges: el valor de la copa Ryder, les ganyotes a les cares dels jugadors, els gestos de complicitat entre ells,...
Al web www.philsheldongolfpics.co.uk hi podem trobar el seu extens arxiu amb més de 500.000 imatges de golf, des de principis de segle fins a l’actualitat.
20 de setembre 2006
Paisatges manufacturats
Oil Fields No. 22. Edward Burtynsky
Burtynsky té com a tema predominant de la seva obra la natura transformada a través de la indústria: les imatges són metàfores del dilema de l’existència moderna, de la contradicció entre el progrés i l’ecologia, de la dependència que l’home té de la natura i de la necessitat de procurar per la salut del planeta.
Aquesta contradicció se’ns manifesta ara a cada moment: línies d’alta tensió, plans d’urbanització, noves zones industrials, vies de comunicació, abocadors de residus, ...
17 de setembre 2006
La Història Congelada
Black Church with Grave Site. Vesturland, Iceland 2006
Josef Hoflehner és un fotògraf austríac nascut el 1955 que manté una llarga trajectòria de fascinació pels espais més remots i aïllats del món. Ha viatjat pels set continents buscant paisatges que semblen imaginaris, surrealistes. Els darrers treballs els ha realitzat al Iemen i a Islàndia.
Però un dels seus projectes més importants va ser el que va anomenar Frozen History, La Història Congelada, on va resseguir les passes de la darrera de les grans curses pel descobriment, ara fa uns cent anys, per arribar al Pol Sud.
Dotzenes d’expedicions britàniques, entre les que destacaven les d’Scott i de Shackleton, van arriscar les seves vides per conquerir la darrera de les grans fronteres de l’home. Per fer-ho construien cabanes de fusta en localitzacions accessibles des del mar, i a partir d’allà, en trineus, anaven cap a l’interior.
Hoflehner va decidir retratar aquests espais històrics un segle després de la seva construcció.
Redescobrir els indrets on Herbert Ponting (el fotògraf de Robert Scott) o Frank Hurley (el fotògraf d’Ernest Shackleton) van mostrar les dificultats, l’heroisme i el valor dels exploradors de l’Antàrtic, va motivar Hoflehner a construir unes imatges plenes de l’èpica del paisatge i combinar-les amb natures mortes de l’interior de les cabanes, records d’espais plens de somnis que han quedat congelats en el temps.
Al seu web www.josefhoflehner.com podem veure molts dels seus treballs.
16 de setembre 2006
Color verd tardor
Virginia Creeper. Christopher Griffith
Christopher Griffith va començar a estudiar per bioquímic, però ho va deixar per ser fotògraf: primer com a fotògraf de moda a parís i a Londres, però actualment s’ha establert com a fotògraf d’art i publicitat a Brooklyn, Nova York. Ha treballat per clients com Hewlett-Packard, Chrysler o Toyota.
Un dia de novembre, la seva branca fotogràfica i la seva branca bioquímica es van trobar. Estava mirant per la finestra de casa seva i veia que l’heura de la paret de l’edifici del davant brillava molt. Va agafar una fulla i va veure que depenent de l’angle d’incidència de la llum i de la posició de la fulla podia veure les textures més increibles i un gran espectre de colors. Intrigat per aquest efecte, va dedicar els dies següents a experimentar com capturar aquest efecte amb la pel.lícula. Un cop va aconseguir les imatges desitjadas a través de la retroil.luminació de les fulles, es va dedicar a recollir les fulles de la tardor i en va plasmar les seves imatges en el llibre Fall.
Les fotografies hiper-macroscòpiques de Griffith mostren unes maravelloses fulles de colors cambiants. Perfilades sobre fons negre, són tècnicament quasi científiques en el seu enfoc, però en el seu contingut són la notificació de la bellesa singular de les fulles de la tardor.
Les podem veure a l’apartat Books, escollint el llibre Fall, al seu web www.christophergriffith.com
15 de setembre 2006
Llibres de fotografia
Text on Collumn. Ralph Gibson
Gibson va desenvolupar uns idea teòrica basada en que dues imatges individuals, vistes una al costat de l’altra, es combinen generant una tercera imatge en la ment de l’espectador. Aquesta teoria la posa en pràctica en els seus llibres de fotografia, fundant la seva pròpia editorial, Lustrum Press, que ha produit més de 25 llibres.
Ralph Gibson és un gran enamorat de França, observador apassionat del país i dels més íntims detalls. Un dels seus llibres The Spirit of Burgundy, és una crònica visual d’un any en aquesta regió, la Borgonya, rica molts aspectes culturals, com la cuina, l’arquitectura, el paisatge i, sobretot, el vi.
En les seves imatges, amb una composició aparentment simple, hi destaca sobretot la geometria. Són imatges amb forts contrastos entre llums i ombres. Diu Gibson: “Quan faig una fotografia, m’agrada captar també les seves absències; utilitzo el contrast en un sentit purament substractiu. Em permet eliminar certes informacions. Elimino tota la informació que no necessito a les zones d’ombra, i d’aquesta manera les ombres es converteixen en formes.”
Per més que Gibson produeix imatges individuals, després les estructura en sèries que es converteixen en llibres perfectament maquetats, amb unes imatges que desfilen en una cadència armoniosa.
Esquelets immobilitzats
Bicycle. John Glassie
Glassie va captar aquestes imatges entre 2001 i 2004, al voltant de la zona on ell vivia a Nova York, i mostren bicicletes lligades amb candaus que desprenen una barreja de sentiments entre simpàtics i melancònics: sovint tenen les rodes rebentades, o estan trencades, o hi falten peces. Les imatges ens dónen una idea de quina vida ha tingut la bicicleta, són radiografies de la seva existència, al mateix temps que fan evidents els riscos que hi ha en la vida a la ciutat.
John Glassie no és un fotògraf professional sinó que és un escriptor que fa reportatges i entrevistes.I això es nota en aquestes imatges, on demostra que la fotografia consisteix en plasmar en un sol instant tot un procés d’observació i reflexió: és allò que deia Phil Toledano, que una fotografia ha de partir sempre d’una idea, ha de mostrar un instant i ens ha de deixar oberta una pregunta. És una frase inacabada, que ens diu que ha passat i ens dóna espai per a la reflexió.
Podem conèixer més coses sobre l’autor a www.glassie.com i veure algunes de les fotografies, que han format part d’una exposició a www.jenbekman.com/glassie/index.html
13 de setembre 2006
Tirant l'àncora
Cassius Clay vs. Sonny Liston. Neil LeiferUn any abans, el jove Cassius Clay li havia arrancat el títol mundial dels Pesos Pesants. Dies abans de la revenja, Clay va explicar a “Sports Illustrated”, la revista on treballava el fotògraf Neil Leifer, com seria el combat: “curt. La boxa és així: no es pot planificar. Potser no donaré ni un sol cop. Recularé i que Liston em persegueixi, i de sobte bang! Li llenço la dreta i s’haurà acabat”. Total: la més planificada improvització.
Neil Leifer, un fotògraf especialista en esport i sobretot en la boxa, ha fotografiat més de 60 combats a Cassius Clay / Muhammad Ali. Calia fer cas al pla de Clay: tenia poca estona per fer la foto del combat. Durant tres dies va estar il.luminant el ring; la gent fumava i el fum donava un toc dramàtic a l’ambient; encara no hi havia publicitat al ring, i només hi havia tres cordes, no quatre. I coneixia el pla de Cassius Clay: no podia fallar.
Va sonar la campana i Clay va amagar un primer cop de dreta, sense complicacions per Liston. I aquí va començar el show de Cassius Clay, que es va posar a ballar en el sentit de les agulles del rellotge. Liston el va anar perseguint, sense confiar-se en excés. Al cap de quaranta segons, Liston se’n va cansar i va anviar quatre cops que Clay va parar amb els guants. I de sobte,... Liston es derrumba sobre la lona. El cop d’àncora de Cassius Clay el va derrotar com un llamp, com si un espectador li hagués disparat.
La fotografia que Neil Leifer li va fer en aquell precís instant -Clay amenaçant i Liston vençut- ha passat a convertir-se en una autèntica icona de la boxa.
Veurem més fotografies d’esport de Neil Leifer a www.neilleifer.com
12 de setembre 2006
La duresa solidària
Sahara Marathon. Benito Pajares
Benito Pajares, fotògraf de EL MUNDO a València, és un dels premiats al World Press Photo del 2006, en l’apartat de fotografia d’esports. El reportatge premiat correspon a una sèrie de fotos fetes a la Marató del Sàhara. La duresa del terreny, les figures desdibuixades dels corredors la component d’event esportiu basat en la solidaritat construeixen un excel.lent reportatge gràfic.
La marató del Sàhara és un esdeveniment esportiu internacional de solidaritat amb el poble sahrauí, que enguany ha arribat a la setena edició. Promoguda pel comitè esportiu Sahrauí i organitzada per voluntaris de diferents nacionalitats, la marató del Sàhara inclou, a més de la cursa sobre la distància clàssica, una altra cursa de 21 quilòmetres, una de 10, una de 5 i una cursa per nens. La seva finalitat és impulsar la pràctica esportiva entre els joves sahrauís i finançar algun projecte humanitari, com la construcció de centres esportius.
En trobem informació a http://www.saharamarathon.org/
La cursa va des del campament de refugiats a L’Aaiun fins al de Smara, per un terreny ple de pedres i sorra, de gran duresa. A més, cal afegir-hi el famós siroco del desert, molt habitual a la zona, amb tormentes de sorra de fins a 120 quilòmetres per hora, que fa quasi nul.la la visibilitat i converteix la cursa en una autèntica aventura. L’esforç inhumà i la immensa duresa del desert queden evidents en les fotografies de Benito Pajares, un reporter que ha recorregut mig món fent reportatges de persones en el seu entorn de dures condicions de vida: Madagascar, Moçambic, la Índia,... En podem veure una mostra clicant sobre la foto dels pescadors que hi ha al seu web http://www.benitopajares.com/
09 de setembre 2006
Crocodil Rock
Croco Nimensis. Alfons Alt Aquesta setmana ha estat notícia la mort en un accident de treball de l’intrèpid Steve Irwin, el conegut caçador de cocodrils del canal 33. La seva mort es va produir mentre estava filmant a sota el mar, originada per la pessigada d’una rajada.
La fotografia d’animals salvatges és una especialitat que requereix dels naturalistes un gran coneixement del tema, i disposar de l’assessorament dels experts per evitar problemes d’aquest tipus. Tractant amb tot tipus d’animals, siguin salvatges o domèstics, és ben certa aquella frase tant escoltada de que no et faran res si tu no els molestes. El problema és conèixer a partir de quin moment se'ls està molestant: també deuen sentir que tenen dret a la intimitat.
Els animals que Alfons Alt fotografia, els del seu llibre Besties, guanyador de l’edició 2000 de l’European Award of Photography, estan fotografiats vius, en el seu estat salvatge o domèstic, en el seu hàbitat natural com pot ser en ocasions el desert o en altres una granja.
Retratats frontalment o de perfil, es preten que cada animal sigui una representació de la seva raça, una mena d’imatge mental de l’espècie.
Aquest fotògraf, nascut a Baviera l’any 1962 però establert a Marsella, va realitzar aquestes imatges amb una càmera de plaques, i seguint un particular procediment amb resines i pigments, semblant als retrats del segle XVII. Aquest procés, que fa que els retrats siguin molt propers a un quadre, és un procés absolutament artesanal, que Alfons Alt ha batejat com a altotype, i ell es considera un altotypiste, a mig camí entre un fotògraf i un pintor.
En trobarem informació a www.alfons-alt.com
