30 d’agost 2006
Pre-fotografia actualitzada
Ferns. Jerry Spagnoli
Jerry Spagnoli és un dels daguerrotipistes més cèlebres del segle XXI. La seva obra ha aparescut en molts diaris, revistes i llibres, i és un dels principals propulsors de l’ús del daguerrotip en l’art contemporani.
El daguerrotip, construit por Louis Daguerre el 1839, és un invent precursor de la fotografia moderna. Fou, a més, un pont entre la càmera negra creada por Zahn i retocada por Joseph-Nicéphore Niépce, i la càmera d’objectiu de l’alemany Petzvalen. Les publicacions del moment van donar a conèixer el nou aparell a la societat, però sobretot va suposar una revolució en el món de la informació ja que va permetre cobrir el seguiment de la Guerra de Crimea i de la Guerra de Secessió als Estats Units.
Per a l’obtenció de la imatge es parteix d’una capa sensible de nitrat de plata extesa sobre una base de coure. A partir d’una exposició de la càmera, el positiu es plasma en el mercuri. Finalment, la imatge es fixa després de submergir la placa en una solució de clorur sòdic.
A finals de 1840 ja s’havia desenvolupat molt l’invent, aconseguint sobretot tres progressos tècnics: en primer lloc, una lent fins a 22 vegades més brillant; a més, s’havia augmentat la sensibilitat de les plaques a la llum tot recobrint-les de substàncies acceleradores, fet que reduia els temps d’exposició ; i tercer, les plaques es dauraven per enriquir els tons de la imatge final.
Per més informació sobre la tècnica, i sobretot sobre aplicacions de la tècnica del daguerrotip en la fotografia contemporània, veure el web http://www.newdags.com/ i per veure algunes de les obres en aquest suport fetes per Jerry Spagnoli, podem visitar l'enllaç http://www.houkgallery.com/spagnoli/spagnoli1.html
29 d’agost 2006
Veure la foto de (massa) aprop
Milicià ferit de mort, 1936. Robert Capa
Ara s’ha trobar una col.lecció de cent fotografies que va fer de la filera de gent que fugia a través del Penedès i que eren inèdites en la seva majoria. Eren guardades en una institució privada als Estats Units, i l’historiador Carles Querol les ha trobat i està identificant els llocs exactes on són fetes.
Tot hi haver estat als principals conflictes bèlics d’arreu del món, com la invasió japonesa a la Xina o el desembarcament de Normandia, la més famosa de les fotos de Robert Capa és el Milicià ferit de Mort, feta a Cerro Muriano, a Còrdova durant la Guerra Civil Espanyola.
La seva frase Si les teves fotos no són prou bones és que no t’hi has acostat prou va ser premonitòria de final de la seva carrera, que li va arrivar en morir al trepitjar una mina al Vietnam.
D’entre el seu treball, però, potser el més destacable és el fet que va fundar juntament amb els fotògrafs Henri Cartier-Bresson, Rodger, Vandiver y David Seymour, l’agència Magnum Photos.
Per més informació, www.magnumphotos.com , on trobarem, a l’apartat Photographers, una biografia i les millors imatges fetes per Robert Capa.
26 d’agost 2006
Estrelles de vacances
Montecarlo, Edward Quinn
Edward Quinn, nascut el 1920 a Irlanda, va viure i treballar com a fotògraf des dels anys 50 a la Costa Blava, durant els anomenats cinquantes daurats, en què les celebritats de tot el món del show business, les arts i els negocis feien de Montecarlo, Cannes o Niça el seu terreny de joc. Els rics i els famosos anaven a la Riviera a descansar, però les estrelles del cinema i l’espectacle sabien que la seva vida fora de la pantalla o de l’escenari també comptava molt per a la seva imatge. I Quinn era sempre al lloc i en el moment oportú, per a conseguir imatges espontànies dels personatges, enmig d’aquell ambient de sofisticat relax.
Grace Kelly, Brigitte Bardot, Marlon Brando, Sophia Loren, Aristoteles Onassis, Maria Callas, Winston Churchill, …fins que el 1951 Edward Quinn va fotografiar Pablo Picasso per primera vegada. A partir d’aquell moment es van convertir en grans amics, i va realitzar diverses pel.lícules i llibres sobre Picasso. Aquesta amistat el va portar a dirigir la seva fotografia durant els anys 60 cap a artistes del cercle d’amics de Picasso: Max Ernst, Alexander Calder, Francis Bacon, Salvador Dali, o David Hockney.
Més informació al seu espai web www.edwardquinn.com
Als Estats Units, el paparazzo (en singular; paparazzi és el plural) més destacat va ser Ron Galella. La seva carrera té algunes similituds amb la d’Edward Quinn: tot i iniciar-se com a fotògraf durant la guerra de Corea, va entrar a treballar al National Enquirer, un tabloide especialitzat en retratar celebritats. Va conèixer Andy Warhol, de qui es va fer amic. Aquesta amistat li va permetre entrar en un cercle d’artistes com Elvis, Sinatra, Bette Davies, Woody Allen, Richard Burton o Elizabeth Taylor.
El seu treball consisteix en fotografiar aquestes estrelles en situacions espontànies. Galella diu que hi ha un glamour real que és natural a les estrelles; el que passa és que quan aconsegueixen la fama sovint l’emmascaren.Podem veure una selecció d'algunes de les seves millors fotografies sobre celebritats clicant a l’enllaç www.paulkasmingallery.com/pastexhi/Jun27Aug202/currentexhi.htm
25 d’agost 2006
Pit Lane
Schumacher a Magny-Cours, SchlegelmilchAvui parlem de dues famílies de fotògrafs que han fet de la seva passió la seva feina, i que durant molts anys han estat treballant en la seva especialitat fins aconseguir reunir dos arxius impressionants d’imatges sobre un tema tan màgic com és el món de la Formula 1.
Rainer Schlegelmilch és un fotògraf alemany que el 1962 va començar a fer fotografies als Gran Premis de F1, primer captant imatges en blanc i negre, fins el 1970, i a partir d’aquest any i fins ara, ja en color. Abans de decidir-se per la F1, la família tenia un estudi de fotografia publicitària, però el gran interés que despertaven les fotos que feia Rainer del seu hobby preferit, i la popularitat que aquest esport adquiria a Alemanya, sobretot gràcies al, esperem que fins ara, 7 vegades campió del món Michael Schumacher, va fer que ara gairebé treballin exclusivament en aquest camp de la fotografia d’esport del motor, donant servei a agències d’imatges i editant multiples llibres.
També va seguir altres curses, com la de resistència a Le Mans o la Mile Miglia, de manera que disposa d’una bellíssima col.lecció d’imatges dels principals vehicles de competició dels anys 60, 70 i 80: Mercedes, Ferrari, Aston Martin o BMW. A partir del 1997 s’hi ha incorporat Boris Schlegelmilch, i han aconseguit un recull de més d’un milió d’imatges que reflecteixen el progrés tecnològic, l’ambient al pit-lane, l’acció a la pista, el glamour del paddock i les emocions fortes que hi ha al voltant de la F1.
Més informació al seu web www.schlegelmilch.com
L’altra família és la creadora de l’arxiu Cahier d’imatges. El primer membre és Bernard Cahier, un actor que l’any 1952 va començar a disparar la seva Leica contra els seus amics Juan Manuel Fangio, Stirling Moss, Graham Hill o Jim Clark, alguns d’ells companys de repartiment el 1966 a la pel.lícula Grand Prix.
El segon és el seu fill Paul-Henri Cahier, nascut precisament el 1952, i que ha esdevingut un dels més prestigiosos fotògrafs de la F1 moderna. Gilles Villeneuve, Niki Lauda, Nelson Piquet, Nigel Mansell,... fins ara, que encara segueix recorrent tots els Grans Premis del campionat mundial, retratant la seva màgica passió.
Podem veure moltes de les imatges de l’arxiu Cahier al web www.f1-photo.com
24 d’agost 2006
Senyals de vida
Phillip Toledano, 2004
Phil Toledano, nascut a Londres el 1968 I establert a Nova York, és un fotògraf especialitzat en editorial i publicitat. El seu personalíssim estil , basat en imatges plenes d’una llum molt expressiva, parteix de la base que tota fotografia ha de començar amb una idea. Tan si és una sola imatge com si és tot un reportatge, la foto ha d’explicar una idea. I a més, cada fotografia ha de ser, per ell, com una frase inacabada, amb espai per a plantejar qüestions.
L’any 2001, Phillip Toledano va començar a fer fotografies d’oficines abandonades, i de les coses que les persones havien deixat oblidades. Amb aquestes imatges, volia documentar un treball que no només era fotogràfic, sinó que era d’arqueologia econòmica. Un penjador que espera, il.lús, l’arrivada d’un abric; un calendari de l’últim any obert pel full de l’últim mes; una pissarra amb la planificació de la setmana que ja no va tenir les seves quaranta hores. A totes les imatges, senyals de vida present, però interrumpuda.
Aquest projecte es pot veure al seu llibre Bankrupt, publicat el 2005.
Més informació al seu web www.ptoledano.com
El fotògraf nordamericà Chris Jordan ha realitzat un treball semblant amb una col.lecció d’imatges que reflexen el desastre natural que va causar l’huracà Katrina. Fugint de les normes del fotoperiodisme pur, Chris Jordan presenta una visió realista del xoc que hi ha entre l’American Way of Life i la natura sovint tant destructiva. Cases destruides, joguines abandonades, vehicles sense propietari,... les imatges que es publiquen a In Katrina’s Wake mostren un retrat formal de la devastació, fugint de les imatges crues de persones que ho han perdut tot, típiques del periodisme.
Ho podem veure a www.chrisjordan.com
23 d’agost 2006
Barra i estrella
Iwo Jima Flag Raising, 1945. Joe RosenthalAquesta setmana ha mort el fotògraf americà Joe Rosenthal, autor d’una de les imatges que s’han convertit en icones del fotoperiodisme, i que va guanyar l’edició de 1945 del premi Pulitzer.
La imatge és la de sis soldats dels Estats Units plantant la bandera americana a l’illa japonesa d’Iwo Jima durant la Segona Guerra Mundial, i es va convertir en símbol de la victòria americana en aquesta guerra, i al mateix temps de la fotografia documental.
El cas és que la credibilitat periodística de la fotografia de Rosenthal va ser posada en dubte durant un temps, i fins i tot la revista Life s’oposava a publicar-la. Això era degut a que la fotografia no era del tot espontània, ja que el que mostra és una recreació del gest que van fer els soldats que van plantar la bandera al cim del mont Suribachi. La primera vegada que ho van fer, els oficials americans van considerar que la bandera era massa petita, i van decidir repetir-ho amb una bandera més gran. Fou llavors quan Rosenthal, que treballava per a l’agència Associated Press, va pujar al cim del mont a fer la foto del moment en què s’hissava aquesta segona bandera. La primera acció ja va ser fotografiada per un dels marines que hi van pujar, però aquesta foto no va trascendir, i fins i tot es va negar la seva existència per no desmerèixer la clàssica imatge de Rosenthal.
En podem trobar la història a www.iwojima.com i podem consultar algunes fotos guanyadores del premi Pulitzer a www.newseum.org/pulitzer/main.htm
La fotografia, tot i guanyar el Pulitzer de fotoperiodisme, es pot considerar una espècie de re-creació. És com la famosa escena del petó de Robert Doisneau. Quan el fotògraf Robert Doisneau topava amb alguna cosa que volia documentar i no li era possible fer-ho, moltes vegades ho escenificava posteriorment. Quan la imatge de 1950 Petó a l’Hôtel de Ville es va convertir en un article d’ús corrent que es podia trobar tant a dormitoris estudiantils com en campanyes publicitàries de tot el món a la dècada dels vuitanta, no menys de quinze parelles es van posar en contacte amb el fotògraf per convèncer-lo que eren les que havien aparegut a la fotografia. Fins i tot una d’aquestes parelles va arribar a interposar una demanda. El 1994 el cas fou resolt a favor de Doisneau, que finalment va poder provar que a la model se li havia pagat per posar en el fotoreportatge de la revista Life el 1950, encara que s’hi afirmava que les persones retratades a les fotos no havien posat.
Més informació a www.robertdoisneau.com/
Henri Cartier-Bresson defineix així el seu concepte capital sobre l’instant decisiu: «Per a mi, la fotografia és el reconeixement simultani, en una fracció de segon, de la rellevància d’un succés, i de l’organització precisa de les formes que expressen adequadament aquest succés». Bàsicament, l’instant decisiu és una metàfora de la recerca de la confluència entre contingut i forma que el fotògraf ha de descobrir i captar en un instant.
Cartier-Bresson ha criticat de manera explícita la fotografia dirigida: «No m’interessa la fotografia confeccionada o escenificada... Hi ha qui fa fotografies compostes prèviament, i hi ha qui descobreix la imatge i l’atrapa.»
21 d’agost 2006
Fer fum
La Havana. Tobias Hauser
On és el secret dels cigars havans ? En què consisteix la seva màgia ? Per què els grans fumadors de cigars havans ho consideren un plaer indescriptible ?
Les fotografies de Tobias Hauser intenten trobar la solució a aquest enigma que se’ns planteja quan veiem un fumador de cigars gaudir dels seus motius de culte. Nascut el 1969 a Friburg, Tobias Hauser és un fotògraf de viatges que s’ha enamorat de l’esperit de Cuba. Viatja molt sovint a l’illa del Carib, on intenta apropar-se al màxim als seus habitants per a realitzar els seus retrats d’una intimitat especial i d’una proximitat molt directa cap a les persones. I a Cuba ha conegut en profunditat el màgic procés que recull el secret dels cigars havans: des del seu conreu a la collita, i des dels processos d’assecat fins al naixement de les autèntiques obres d’art que són els cigars mitjançant un precís i acurat treball manual.
Més informació al seu espai web www.tobias-hauser.de/portfolio/reportagen/ i també a l'adreça www.magiederhabanos.de
Uns altres fumadors que fan de la seva afició un art són els fumadors de pipa. Un apropament a la poètica de la pipa el podem captar a través de la visió del fotògraf barceloní Albert Fortuny en el llibre Fumar en pipa o la retorta de los sueños. A l’apartat Catálogo del seu web personal, www.albertfortuny.com, podem veure algunes de les fotos dels processos de fabricació de les pipes que surten en el llibre. Fortuny és un fotògraf especialitzat en el món de l’espectacle, principalment el teatre. En aquest cas, però, fa una recerca imaginativa i amb una visió particular del món de la pipa, il.lustrant els textos de Toni Rumbau, un escriptor i també home de teatre, en aquest cas preocupat per la metafísica del seductor fum de la pipa.
La polèmica com a eina
Campanya per Benetton. Oliverio Toscani
Oliverio Toscani és més que un simple fotògraf; és un publicista, un creatiu, un artista i sobretot un polemista, que ha utilitzat les fotografies en campanyes de publicitat per cridar l’atenció sobre questions socials sovint marginals. Amb la seva fotografia ha donat un gir de 180 graus a la publicitat, utilitzant-la com a eina de conscienciació social a priori per davant de l’objectiu purament comercial. No obstant això, aquesta manera de fer publicitat amb les seves fotos trencadores ha reportat uns beneficis a les marques per a les que ha treballat, principalment per Benetton, amb qui va col.laborar durant gairebé vint anys.
Imatges sobradament conegudes sobre el racisme, la sida, l’homosexualitat o la pena de mort formen part de la memòria col.lectiva, i mai deixen indiferent ni passen desapercebudes. I això és exactament el que busca la fotografia publicitària.
Però Olivero Toscani, que després de treballar per la ONU, per Prenatal o per Valentino, i d’haver exposat obra seva en molts museus d’arreu del món, viu semi-retirat a la Toscana (cria cavalls i fabrica olis,...), ha estat un personatge que ha jugat un paper molt important en el camp del disseny i de la creativitat gràfica. Treballant com a director de comunicació de Benetton va crear la Fabrica, un centre d’investigació sobre creativitat i comunicació de l’empresa italiana que reuneix joves valors del disseny industrial, del cinema, la fotografia, les arts gràfiques o la producció editorial procedents de tot el món. En els projectes de Toscani i la Fabrica hi ha participat organismes com la FAO, o SOS Racisme, i institucions culturals de diversos països, fet que ha convertit el centre en un dels pols culturals més dinàmics i apreciats internacionalment.
Més informació a http://www.olivierotoscanistudio.com/ i també a http://www.fabrica.it/
Un dels productes més interessants sortits de la Fabrica és el magazín digital COLORS, fundat per Toscani, i que és la primera revista global del món. Es pot veure a http://www.colorsmagazine.com/
20 d’agost 2006
Mil Llacs
Marcus Gronholm a Finlàndia. Miquel Liso
Mentre les normes de circulació s’estan endurint al nostre país, no està clar si saltar de la manera que salten els cotxes de ralli a Finlàndia restaria o bé sumaria punts en el carnet dels pilots.
Miquel Liso és un manresà que actualment està considerat el millor fotògraf de rallis al món. Havent viscut aquest esport molt de prop i des de molt aviat gràcies a un seu germà que corria, va començar a fer fotos com a afició, i venia les seves primeres fotografies als mateixos seguidors dels ral.lis. Més endavant va decidir que aquest havia de ser el seu futur modus vivendi i va invertir tots els seus esforços a aconseguir-ho. Després de tres anys estudiant fotografia i de viure de fer reportatges de casament i d'alguns treballs esporàdics, el 1998 es va llançar a seguir el campionat mundial i per acabar-ho va haver de recórrer a demanar un préstec. Ara és l'únic freelance espanyol que segueix la prova i les seves fotografies tenen uns compradors fixes i cada cop més demanda; ja en porta més de cent de rallis del mundial. Col.labora habitualment, i entre altres, amb el diari Sport, amb el Racc, i principalment amb Seat Sport. Des del 98 publica, juntament amb el periodista Josep Viaplana, un anuari del campionat del món de rallis, titulat Rally.
Explica Miquel Liso en el seu web www.rallyphoto.com que per aconseguir les imatges que ell captura, interessants, impactants i plenes de força, només cal un material apropiat, un autor amb creativitat i una bona dosi de temeritat.
Jean-Marc Pastor és un fotògraf francès que va rebre el virus dels rallis als 18 anys, veient passar Jean Ragnotti amb el seu R-5 Turbo la nit del Turini. El 1995 va crear una agència fotogràfica especialitzada en fotos de ralli Sport images, i a partir del 1996 ha recorregut el món darrera el mundial WRC. El 1998 comença a publicar un anuari del mundial de rallis, Mille et Un Virages, i més tard crea una empresa de fotografia aèria, Imagin Air, amb la que ha publicat un espectacular llibre d’imatges de ralli del del cel, titulat Vertical Attitude.
Podem veure una mostra de les més de cent fotos del llibre al seu web www.jmpastor.com a l’apartat Vertical Attitude, juntament amb una àmplia selecció dels seus millors reportatges en el món dels cotxes de competició.
18 d’agost 2006
Abastant cocos...
Keith Richards, 1972. Jim MarshallJim Marshall no és un fotògraf qualsevol: és el fotògraf de rock i el jazz per excel.lència, que va captar l’essència de l’ascens i també de la caiguda de molts dels fenòmens de la música. I és que Marshall formava part del grup d’artistes clau del moment, era amic de molts d’ells, i només així podia captar imatges d’uns personatges que sovint eren o interpretaven un paper d’esquerps i molt cautelosos de la seva imatge. Thelonius Monk, John Coltrane, Miles Davis o Dave Brubeck per una banda; Jim Morrison, Janis Joplin, Bob Dylan o els Rolling Stones de l’altra, en esplèndides instantànies en blanc i negre que capturen l’essència de l’escena jazz i rock.
En podem veure una impressionant col.lecció a http://www.jimmarshallvault.com/
Gered Mankowitz és un altre dels fotògrafs de rock més famosos del món. A més d’haver sigut el fotògraf oficial dels Rolling Stones entre 1965 i 1967, ha captat imatges mítiques d’artistes com Jimi Hendrix, Paul McCartney, els Jam, Oasis o The Verve. Després de fer la portada del disc “Out of Our Heads”, els Stones li van proposar anar de gira amb ells per tota Amèrica, d’on van sortir les imatges que li servirien per publicar un llibre que el va portar ràpidament a la fama com a fotògraf de música rock. Jimi Hendrix també el va convertir en el seu fotògraf oficial, i a més ha treballat retratant grups i cantants per revistes, portades de discos i publicitat, com Annie Lenox, Elton John o Duran Duran.
Més informació a http://www.mankowitz.com
17 d’agost 2006
Islàndia
Pingvellir, Islàndia. Peter Adams
Peter Adams és un fotògraf de viatges que es passa gran part de l’any donant voltes al món, i que el 2003 va ser nomenat millor fotògraf de viatges de l’any.
Treballa principalment per llibreries d’imatges, especialitzant-se en viatges, naturalesa i paisatge, i a més, un dels seus trets característics és la fotografia panoràmica. Al seu web, www.padamsphoto.com , hi podem trobar vistes de tot el món, d’entre les que n’hem rescatat per a l’ocasió aquesta del Parc Nacional de Pingvellir, a Islàndia. En aquest parc, al sud d’Islàndia, hi ha el llac més gran de l’illa, i el gèiser Strokkur, que cada cinc minuts aproximadament llença aigua bullent o vapor a uns vint metres d’alçada.
La fotografia de viatges no requereix tecnologies molt avançades ni equips sofisticadíssims. Sovint aconsegueix imatges més interessants per al record aquell que no porta càmera que no pas el que ho retrata tot, carregat fins les celles d’equips, òptiques i trípodes. Els primers, com que no s’han de preocupar per aconseguir la millor imatge, concentren tot el seu esforç en gaudir del moment.
La realitat és tan rica en detalls que el que cal és, com diu Cartier-Bresson, tenir la ment oberta i la mirada i el cor a punt per reaccionar quan les emocions conflueixin.
Bob O’Connor és un fotògraf comercial de Boston, especialitzat en fer localitzacions arreu del món per a la realització de fotografies publicitàries, editorials i per a treballs corporatius. És el responsable de la major part de les localitzacions per a la publicitat de Volkswagen. Si entrem al seu web, podem veure diverses imatges d’Islàndia en l’apartat Iceland. L’adreça és www.boboconnor.net
16 d’agost 2006
Per la porta gran
Curro Romero, Fredrik HagblomPreparem aquest nou tema mentre a la tele reparteixen orelles a tort i a dret a la plaça de toros de Xàtiva. Si l’espectador s’aconsegueix abstreure dels prejudicis ètics que comporta la fiesta, si es pot mirar els toros des de la barrera de la crueltat envers l’animal, les corridas porten implícites una plasticitat que des de sempre ha atret molts artistes, pintors i fotògrafs.
Un dels millors fotògrafs de la tauromàquia és, curiosament, un suec : Fredrik Hagblom. Ha estat des de fa més de deu anys voltant per Espanya intentant captar tots els detalls que ha vist de les festes taurines : detalls del públic a les corrides dels pobles, la tensió dels toreros abans d’iniciar el paseillo, la tragèdia de les agafades, la glòria dels triomfs,... Ha viscut durant un temps al Puerto de Santa María i a Sevilla, on lògicament ja s’ha convertit en Federico.
Podeu veure més imatges al seu espai web www.fotografiataurina.com o també a l’apartat reportage de la seva pàgina professional www.hagblomfoto.com
Però si la de Federico Hagblom és una mirada principalment tècnica al món dels toros, hi ha un altre tipus de mirada, més abstracta, més de llums, formes o colors. Un dels molts fotògrafs que s’hi ha acostat d’aquesta manera és el mexicà Memo García. Al seu llibre Toro, visión nítida, del que en podem veure una mostra a www.prodigyweb.net.mx/gana2 , Memo García es centra més en captar reflexos, contrastos, emocions, formes i colors, que no pas en un moviment precís de la muleta o en l’instant exacte d’un parell de banderilles. No busca fixar un moment exacte del joc entre el toro i el torero, sinó intenta trobar moments plàstics dins tot el procés de la fiesta: les instal.lacions de la plaça, el públic, els estris del toreig,...
Llamp de llamps !
Inverness, Escòcia. Gandee Vasan
Gandee Vasan és un fotògraf de Londres especialitzat en el tipus de fotografia que s’anomenaria lifestyle, estil de vida: és aquella fotografia que s’utilitza com a il.lustració de tot tipus de temes en publicitat, revistes o llibres. Retrats, elements de la vida quotidiana, situacions,... El treball habitual de Gandee Vasan és proveir els arxius d’imatges de bones fotografies que puguin il.lustrar quants més temes millor. Ell treballa per a Getty, probablement l’arxiu d’imatges més complert del món, i ha obtingut diversos premis per la creativitat de la seva obra.
Les tormentes elèctriques són un dels fenòmens més espectaculars de la naturalesa. Fotografiar els llamps pot ser un repte d’allò més excitant: els llamps són fenòmens que generalment no cooperen massa amb el fotògraf. No avisen de quan cauran ni d’on cauran.
Gandee Vasan ha inclòs aquesta fotografia d’un llamp sobre un bucòlic paisatge escocès en l’apartat Places (llocs) del Portfoli del seu web.
Més informació a www.gandeevasan.com
Els llamps normalment no venen amb tota amabilitat a ser fotografiats. Cal anar-los a buscar, tot i que normalment les condicions no són les més engrescadores per sortir a passejar. Però hi ha autèntics malalts d’aquesta afició: els caçatormentes.
A molts països del món els caçatormentes surten en grups equipats amb les darreres tecnologies fotogràfiques i de predicció del temps: ordinadors portàtils connectats via internet amb estacions meteorològiques, GPS amb mapes de radar actualitzant-se regularment, i molta comunicació entre els diversos grups d’aficionats al tema. Jeff Smith i A.T. Willet són dos d’aquests malalts de retratar tormentes i tot tipus de fenòmens metereològics. Ells dos es mouen buscant les inclemències del temps per Texas, Oklahoma, Kansas i Nebraska, i formen part del grup anomenat Lightningsmiths.
Podem veure’n multiples imatges als webs particulars www.fotosmithusa.com a l’apartat Places, i www.atwillett.com, i també a www.lightningsmiths.com
15 d’agost 2006
Mainada
The Walk, Loretta Lux
Si ahir teníem els gossos com a exemple d’objectiu recurrent en la fotografia, avui veiem dos fotògrafs que s’han especialitzat professionalment en el tema més vegades retratat pel fotògraf domèstic: els nens.
Segurament no trobaríem cap argument més fotografiat i al mateix temps més difícil de fotografiar amb encert, tot i que pel fotògraf que en diríem domèstic, les fotos sempre queden bé. O com a mínim, sempre s’ensenyen amb orgull, tot i que potser no precisament per la qualitat fotogràfica...
El gran avantatge que té retratar nens en relació a retratar adults és que generalment els nens no es tenen gaire estudiats a sí mateixos, de manera que es planten davant la càmera sense sentir-se tan intimidats, sense una noció tan clara com els adults de la pròpia imatge, i per tant sense sentit de la vergonya ni del ridícul.
Loretta Lux és una fotògraf alemanya, nascuda a Dresden el 1969, que es va formar i es va iniciar en el camp de la pintura. I això queda absolutament reflexat en les seves fotos de nens, imatges digitalitzades a les quals s’han afegit fons fotografiats i retocats com si fossin pintures. A més, les composicions tenen també molta influència de la pintura, creant uns personatges enigmàtics, de gran força expressiva, misterioses criatures inquietants i seductores, formant part de composicions certament surrealistes.
Més informació a
Un altre fotògraf amb una visió dels nens més propera a la convencionalitat és Achim Lippoth, alemany també, i nascut el 1968. Fotògraf de publicitat, no sembla que es preocupi gaire per planificar les escenes fotografiades. Quan veiem la imatge sembla una situació real, sense més. Però cada instantània explica una història, i els detalls són cuidats amb un perfeccionisme extrem. No hi falta res ni hi sobra ben res tampoc.
Més informació a www.lippoth.com
13 d’agost 2006
El millor amic del fotògraf
Felix, Gladys and Rover. Elliot Erwitt
Quan Erwitt surt a passejar amb la càmera, fa fotos de tot allò que li interessa. Hi ha gossos per tot arreu, i, a més, a Erwitt li interessen els gossos. Diu que mai n’havia retratat conscientment, fins que un dia va descobrir que en els seus fulls de contacte n’hi havia molts. En aquell moment va tenir la idea que, si tenia prou fotografies bones, en podia fer un llibre. Actualment ja en porta cinc, de llibres sobre gossos.
Més informació a http://www.elliotterwitt.com/
De fet, per a qualsevol aficionat a la fotografia que, a més, tingui un gos, aquest passa a ser un dels primers de la llista de models a ser retratats. I qui diu el gos, diu qualsevol animal de companyia: un gat, un peix o un llangardaix. Cap d’ells no es negarà a ser fotografiat.
En contrast amb els fotògrafs que viatgen arreu del món per trobar les seves millors imatges d’animals salvatges en el seu entorn natural, l’anglès Tim Flach sovint s’emporta els animals al seu estudi, especialment construït amb aquesta finalitat, on ha retratat des de simis a rat-penats, gossos o cavalls.
Més informació a http://www.timflach.com/
11 d’agost 2006
Caçadors d'instantànies
La Castellana, Madrid. Pasquale Caprile
Dins el món dels instants decisius, també hi ha, com no, una col.lectiu de freaks del tema, que s’autoanomenen “caçadors d’instantànies”: els membres de la Lomographic Society. Aquests tenen un estil que no respecta les normes de la fotografia tradicional; el seu objectiu és la instantània, i l'eina utilitzada, una càmera força especial: la russa LOMO.
El lomògraf és un fotògraf que venera la instantània. Renuncia a mirar pel visor i, per suposat, desprecia les fotografies preparades de grups de gent.
La càmera LOMO, creada el 1982 seguint models japonesos però amb un nivell tecnològic dels anys 60, és la base. I l’element clau és l’òptica gran angular de 32 mm Minitar 1, que crea un efecte túnnel que reforça el centre de la imatge, intensificant-ne el color i destacant així alguns elements sobre els altres, normalment insignificants en la fotografia.
Actualment és un moviment artístic amb més de mig milió de membres. L’empresa russa que fabricava originàriament la màquina no cubria els costos de producció i va deixar de fer-la, però a través d’uns estudiants vienesos que van descobrir-ne l’encant, l’aleshores alcalde de Sant Petersburg Vladimir Puttin en va tenir coneixement. Va intervenir per pujar els preus de venda i se’n va poder reanudar la producció.
Més informació a www.lomography.com
A Barcelona, es pot trobar la LOMO a la botiga que hi ha al Born: Lomography Shop Barcelona Just Shot, carrer Mirallers 2. Més informació a www.lomospain.com
Un dels fotògrafs professionals que s’han afegit a aquest fenomen és el madrileny Pasquale Caprile. A part de ser un reconegut fotògraf publicitari, especialista en bodegons d’alimentació i de joieria, és un inquiet de la tecnologia, essent un dels primers professionals en endinsar-se en el món de la fotografia digital.
Caprile organitza congressos i exposicions lomogràfiques, i és l’embaixador de la Lomographic Society a l’estat espanyol.
Més informació a www.pasqualecaprile.com
10 d’agost 2006
Veure i beure
Puligny-Montrachet, Bourgogne. Pekka Nuikki
El seu llibre Drinking History és una obra que supera el gènere de literatura del vi per donar-li una dimensió nova, porta al lector a un viatge extraordinari per la història i la cultura del vi. Reuneix una avaluació sensorial dels millors vins del món i les fascinants històries que hi ha darrera els vins i les collites a partir de 1870.
Algunes imatges són a www.nuikki.com, a l’apartat “The Vine Club”, que és una revista sobre vi que ell mateix edita, o també a la part de la pàgina web del seu estudi http://www.konsepti.fi/konsepti3/pages/drinking.html on parla del llibre Drinking History.
Un dels fotògrafs més destacats en el món del vi és Kevin Judd, nascut a Anglaterra i criat a Austràlia. Responsable de l’elaboració dels vins de Cloudy Bay, és al mateix temps un especialista en retratar la zona on viu, Omaka Valley, a Nova Zelanda. El 1999 publica El color del vi, un assaig fotogràfic de les vinyes de Marlborough, amb unes imatges evocadores i molt ben il.luminades.
En podeu veure una mostra a www.kevinjudd.co.nz
02 d’agost 2006
Pilota llarga i a córrer !
Daalerveen 1996, Hans Van Der Meer
Hans Van Der Meer creu que el futbol forma part de la nostra cultura i que els camps de futbol són elements que integren el nostre paisatge. Per això Van Der Meer comença fotografiant partits d’afeccionats de divisions inferiors.
Surt a buscar el futbol en la seva forma original, tal com havia començat ja fa més de cent anys: un tros de terra, 22 jugadors i cap espectador al voltant. El seu objectiu és trobar situacions on construir una combinació d’un camp de futbol amb jugadors i un paisatge interessant al fons. Van Der Meer necessita captar el món que hi ha fora del camp per mostrar literalment que el futbol forma part de la cultura.
Més informació a www.hansvandermeer.nl
Una altra manera de veure el futbol, igualment allunyada de la imatge que tots tenim de l'esport professionalitzat, és la del fotògraf argentí establert a Alemanya Mike Fernandez Gamio. Aquest porta l’espectador a veure infinitat de porteries diferents d’arreu del món i intenta mostrar tota la geometria d’un camp de futbol: les línies, les banquetes, graderies,...
Ho podeu veure a http://www.gamio.de/index.php?mode=T&page=3_4
I si voleu tota la brillantor de les grans estrelles del futbol professional, retratades pels millors fotògrafs del moment, aquí teniu els que la FIFA va encarregar a Pelé que escollís com els 100 millors futbolistes vius de la història. (Tanmateix una tria peculiar: alguns vells coneguts com Romerito, Luis Enrique o Saviola...)
Els podeu veure a http://www.the-100.com/home.aspx
Hasta siempre, Comandante
Ernesto Che Guevara, René Burri
Sovint hi ha personatges històrics que s’han convertit en mites a partir d’una fotografia que els ha transportat a la celebritat. Retrats que han esdevingut icones polítiques o socials, fins al punt que capgiren el sentit de la fotografia d’un personatge en el personatge de la fotografia.
René Burri és un fotògraf suís de fama mundial ; la història de la seva carrera és la història de la segona meitat del segle XX, que ha passat fotografiant principalment personatges, arquitectura i guerres.
Burri és un altre dels personatges Leica de la fotografia de reportatges; Picasso, el Vietnam, o Le Corbusier han estat alguns dels seus principals objectius. Però, segurament, la seva fotografia més coneguda és la que va fer a un jove Che Guevara fumant-se un cigar al Ministeri d’Indústria de Cuba, un retrat que s’ha convertit en la imatge-icona de la revolució cubana.
En trobareu més informació a l’apartat Photographers de www.magnumphotos.com
Però la que és probablement la imatge del Che Guevara més reproduida i venerada arreu del món no és obra de René Burri, sinó del fotògraf cubà Alberto Korda. Un altre retrat marca de la casa Leica, del que se n’han imprès milions de cartells, samarretes i banderes, i pel que Korda no en va veure mai ni un cèntim. Deia Alberto Korda: “A vegades penso que vaig anar a parar a aquell lloc perquè Déu necessitava que algú apretés el disparador”. Ho podeu llegir en una entrevista a http://www.patriagrande.net/cuba/alberto.korda/index.html
Molts personatges han tingut un fotògraf de cambra. Tal com el Che va ser sovint retratat per René Burri, podem associar molts personatges amb el seu retratista oficial. Per exemple les, en altre temps, omnipresents imatges de Franco eren obra del fotògraf navarrès Jalón Angel, autor d’una impactant col.lecció de retrats dels militars del règim franquista, que es va exposar amb el títol de "Forjadores del Imperio". En podeu veure algunes a http://www.barranque.com/guerracivil/jalonangel.htm
01 d’agost 2006
Per especialistes i en circuit tancat
M5, Kai-Uwe Gundlach
Kai-Uwe Gundlach és un fotògraf amb estudi a Hamburg, especialitzat en imatge d'arquitectura, cotxes i paisatges. Amb un estil molt personal, d’un minimalisme impactant, tant en les seves composicions com en la utilització de la llum, les seves fotos han guanyat nombrosos premis editorials i de publicitat. Entre els seus clients hi ha les principals marques de cotxes de luxe, com Porsche, Audi, BMW o Aston Martin.
Més informació a www.kaiuwegundlach.de
La fotografia d’aquest tipus de cotxes no ha de partir només d’una visió particular de l’autor, sino que implica una inacabable llista de condicionants, sovint en perfecte contradicció entre ells: reflectir en una imatge el disseny modern i la practicitat, les altes prestacions i evitar fer apologia de la velocitat, el luxe exclussiu i l’accessibilitat comercial. Les campanyes publicitàries són dirigides per experts en molts camps del màrqueting, i el fotògraf ha de satisfer les expectatives de tots ells.
Markus Philipp Sauer és un altre fotògraf especialista amb cotxes que ha treballat per BMW, Porsche, Mercedes o Peugeot entre altres. Són feines d’una enorme complexitat, realitzades en grans platós o bé en localitzacions d’arreu del món, on cal moure un nombrós equip de gent i instrumental. En l’apartat de making of del seu espai web ens en podem fer una idea.
Més informació a www.marcussauer.com
I un tercer especialista en la matèria, que també ha treballat per BMW, Volvo o Mercedes és Simon Puschmann, d’on destaquem les fotografies de l’equip BMW Sauber de F1.Més informació a www.simonpuschmann.com
